Ja fa més de dos anys, el 14 de setembre del 2008, el doctor en filòsof i teologia Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, va publicar un article al diari Avui reflexionant sobre el fet català en els nostres dies. Malgrat el temps que fa d'aquella publicació el tema segueix d'actualitat, i és per això que el reprodueixo a continuació:
Només cal passar una petita temporada per les Espanyes per adonar-se de fins a quin punt ha crescut l'animadversió vers el catalanisme en els darrers anys. No es tracta de buscar el cap de turc, però no hi ha dubte que cada cop és més difícil ser català fora de Catalunya. Per poder transitar bé, cal desfer tòpics i prejudicis molt petrificats, però això demana temps. Fa la impressió que tots els esforços pedagògics que tants recursos econòmics i temps han costat no han estat suficients per canviar la visió col·lectiva dels anomenats nacionalismes perifèrics. Es multipliquen els prejudicis envers el catalanisme i no solament entre les anomenades classes populars, també entre els erudits, els professionals liberals, la intel·liguèntsia. Els qui passem una petita temporada l'any fora de "l'estimada pàtria" ens hem de mossegar la llengua molt sovint, massa sovint, perquè tampoc no és qüestió d'encendre's a cada sobretaula d'estiu.
OBSERVO QUE, MÉS ENLLÀ de tots els esforços haguts i per haver, el nacionalisme s'identifica, cada cop més, amb una espècie de tribalisme egocèntric que tan sols cerca el propi benefici en detriment dels altres. Hi ha una associació d'idees entre nacionalisme i insolidaritat que embruta, greument, el terme nacionalisme, però que, sens cap mena de dubte, és causada per una manca de transparència en les comptes de l'Estat i per determinats mitjans de comunicació de masses que, sempre que poden, posen el dit a la llaga.
TAMBÉ CONTEMPLO, AMB perplexitat, una creixent identificació entre nacionalisme i provincianisme que fa mal al païdor. De fora estant, sembla que ser nacionalista sigui excloure l'altre, no voler-lo integrar en el propi projecte col·lectiu. M'agradaria poder mostrar que el nacionalisme no és contrari a l'hospitalitat, sinó que, precisament, es construeix en la rebuda i la integració de l'altre. L'associació entre nacionalisme i provincianisme és molt pròpia dels anomenats intel·lectuals cosmopolites, d'aquells que són de tot arreu, però no són d'enlloc, dels que fan del desarrelament una virtut.
CALDRIA SABER COMUNICAR que ser nacionalista no és creure que la pròpia terra és la millor que hi ha en el món. El xovinisme es cura viatjant. Seria interessant saber explicar bé que només qui estima a fons el que li és propi, qui aprofundeix en les seves arrels, pot ser realment cosmopolita. Seria hora ja de desemmascarar aquests cosmopolites de disseny postmodern que es multipliquen com els polls.
TAMBÉ OBSERVO, AMB ASTORAMENT, que el nacionalisme s'identifica cada cop més amb una forma de ressentiment col·lectiu, amb allò que Don Miguel de Unamuno en deia el "resentimiento pueblerino". Sembla que estimar Catalunya vulgui dir anar contra Espanya, sembla que estimar la pròpia llengua i cultura, signifiqui anar contra la cultura hispànica i la seva bellíssima literatura. Aquest nacionalisme reactiu, visceral, primari com pocs, també és atiat per molts grupuscles de casa nostra.
NOTO MOLT DESENCÍS ENTRE els intel·lectuals catalans. Cal reformular el catalanisme, eixamplar-lo, furgar en les seves arrels per transcendir-les, integrar-lo en un món global i la societat-xarxa. No hi ha dubte que la llengua n'és el pal de paller, com també la història i la cultura diferenciada, però jo imagino un catalanisme cívic, inspirat en la bella tradició del civisme tan desenvolupada pels nostres clàssics, des de Víctor Català a Josep Ferrater Mora passant per Joan Maragall o Eugeni d'Ors. Un nacionalisme que mira el futur i no solament el passat, que reivindica, amb fermesa el que li correspon, però que no cau únicament en la picabaralla econòmica. El catalanisme cívic no solament defensa un territori, una llengua, una història i uns recursos; aposta, també, per una constel·lació de valors que tots podem integrar i fer nostres.
Només cal passar una petita temporada per les Espanyes per adonar-se de fins a quin punt ha crescut l'animadversió vers el catalanisme en els darrers anys. No es tracta de buscar el cap de turc, però no hi ha dubte que cada cop és més difícil ser català fora de Catalunya. Per poder transitar bé, cal desfer tòpics i prejudicis molt petrificats, però això demana temps. Fa la impressió que tots els esforços pedagògics que tants recursos econòmics i temps han costat no han estat suficients per canviar la visió col·lectiva dels anomenats nacionalismes perifèrics. Es multipliquen els prejudicis envers el catalanisme i no solament entre les anomenades classes populars, també entre els erudits, els professionals liberals, la intel·liguèntsia. Els qui passem una petita temporada l'any fora de "l'estimada pàtria" ens hem de mossegar la llengua molt sovint, massa sovint, perquè tampoc no és qüestió d'encendre's a cada sobretaula d'estiu.
OBSERVO QUE, MÉS ENLLÀ de tots els esforços haguts i per haver, el nacionalisme s'identifica, cada cop més, amb una espècie de tribalisme egocèntric que tan sols cerca el propi benefici en detriment dels altres. Hi ha una associació d'idees entre nacionalisme i insolidaritat que embruta, greument, el terme nacionalisme, però que, sens cap mena de dubte, és causada per una manca de transparència en les comptes de l'Estat i per determinats mitjans de comunicació de masses que, sempre que poden, posen el dit a la llaga.
TAMBÉ CONTEMPLO, AMB perplexitat, una creixent identificació entre nacionalisme i provincianisme que fa mal al païdor. De fora estant, sembla que ser nacionalista sigui excloure l'altre, no voler-lo integrar en el propi projecte col·lectiu. M'agradaria poder mostrar que el nacionalisme no és contrari a l'hospitalitat, sinó que, precisament, es construeix en la rebuda i la integració de l'altre. L'associació entre nacionalisme i provincianisme és molt pròpia dels anomenats intel·lectuals cosmopolites, d'aquells que són de tot arreu, però no són d'enlloc, dels que fan del desarrelament una virtut.
CALDRIA SABER COMUNICAR que ser nacionalista no és creure que la pròpia terra és la millor que hi ha en el món. El xovinisme es cura viatjant. Seria interessant saber explicar bé que només qui estima a fons el que li és propi, qui aprofundeix en les seves arrels, pot ser realment cosmopolita. Seria hora ja de desemmascarar aquests cosmopolites de disseny postmodern que es multipliquen com els polls.
TAMBÉ OBSERVO, AMB ASTORAMENT, que el nacionalisme s'identifica cada cop més amb una forma de ressentiment col·lectiu, amb allò que Don Miguel de Unamuno en deia el "resentimiento pueblerino". Sembla que estimar Catalunya vulgui dir anar contra Espanya, sembla que estimar la pròpia llengua i cultura, signifiqui anar contra la cultura hispànica i la seva bellíssima literatura. Aquest nacionalisme reactiu, visceral, primari com pocs, també és atiat per molts grupuscles de casa nostra.
NOTO MOLT DESENCÍS ENTRE els intel·lectuals catalans. Cal reformular el catalanisme, eixamplar-lo, furgar en les seves arrels per transcendir-les, integrar-lo en un món global i la societat-xarxa. No hi ha dubte que la llengua n'és el pal de paller, com també la història i la cultura diferenciada, però jo imagino un catalanisme cívic, inspirat en la bella tradició del civisme tan desenvolupada pels nostres clàssics, des de Víctor Català a Josep Ferrater Mora passant per Joan Maragall o Eugeni d'Ors. Un nacionalisme que mira el futur i no solament el passat, que reivindica, amb fermesa el que li correspon, però que no cau únicament en la picabaralla econòmica. El catalanisme cívic no solament defensa un territori, una llengua, una història i uns recursos; aposta, també, per una constel·lació de valors que tots podem integrar i fer nostres.