El senyor Isidre Fainé , és el màxim dirigent de la Caixa de Pensions. I des de fa uns mesos, és el president de la Confederación Espanyola de Cajas de Ahorro (CECA). És doncs, el mandamàs de les caixes d’estalvi a l’àmbit espanyol. Paradoxalment, ha estat sota la seva presidència, recentment estrenada, que s’han esdevingut dos fets cabdals.
El primer és la substitució al capdamunt del rànking estatal de caixes de la pròpia entitat que presideix, per CajaMadrid, que passa a ser la primera caixa estatal, després de la fusió freda que es va portar a terme, amb les dues caixes valencianes (Bancaixa i la CAM), així com també amb Caixa Laietana, entre d’altres. D’aquesta manera, l’oligarquia financera espanyola, encapçalada pel senyor Rodrigo Rato -el qual, per cert, amb la seva família, són propietaris de mitja Vall d’Aran, per no dir tres quartes parts-, i amb el suport incondicional de la presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre , assolia una dels objectius estratègics, com era superar La Caixa, la qual, als seus ulls -sí, sí, encara que sembli increïble, és l’encarnació del nacionalisme català. Potser, és cert que l’obtenció de la presidència de la CECA, per part de Fainé, va ser la torna, de la pèrdua del lideratge en el rànking. No seria descartable, sobretot si ens fixem en el darrer moviment que la pròpia Caixa ha protagonitzat, en l’àmbit de les assegurances, amb el seu acord estratègic amb la Mútua Madrilenya, o el que ja fa un temps va fer amb els francesos, arran del qual, Aigües de Barcelona (AGBAR), passava a ser controlada per aquells. En tots els casos, efectivament, francesos o espanyols han anat incrementant la seva presència i el seu poder de decisió en àmbits estratègics de la societat i l’economia catalanes. Per no parlar, d’Abertis, on a hores d’ara, si no vaig errat, qui té una percentatge de capital més elevat és l’inefable Florentino Pérez , president del Madrid, encara que qui la presideixi sigui, el desitjat Salvador Alemany , un home estretament vinculat a La Caixa, i que a més presideix el Cercle d’Economia i des de fa uns pocs dies, també el recentment creat, pel govern business friendly , el Consell de Reactivació Econòmica -una capelleta que segur que donarà molt a parlar.
El segon fet cabdal pel qual passarà a la història el senyor Fainé és encara més trascendental: ha estat sota la seva presidència al capdavant de la CECA que s’ha produït la destrucció manu militarii del model de caixes català i la seva intervenció pel govern sociata, amb l’aquiescència -faltaria plus- dels 'peperos'. Aquí la paradoxa és terrible: l’anomenat model de caixes català, es vantava de ser el més despolititzat en comparació amb les caixes madrilenyes, castellanes, valencianes, aragoneses o andaluses… I veritablement, les elits financeres d’aquestes entitats van fer mans i mànigues per impedir que la Generalitat hi fotés mà. L’estratègia més seguida per aconseguir-ho és obrir el màxim nombre possible d’oficines fora de la CAC. Es tractava d’una estratagema ben barroera, atès que el que compta no és el nombre d’oficines -que no deixa de ser una decisió política -, sinó el nombre de clients, és a dir, de persones físiques o jurídiques, i el pes dels dipòsits, i en tots dos casos, continuaven sent. de forma abassagadora, majoritàriament catalans.
Tot i així, és cert que els polítics catalans van aconseguir alguna victòria: l’Artur Ma s, com a conseller d’Economia, va forçar la retirada del vell dinosaure de la Caixa, Josep Vilarasau , individu amb un passat més que inquietant que incloïa càrrecs de responsabilitat durant el règim franquista. Una retirada que, pressuposo, va convertir Mas en un enemic a abatre per part de l’oligarquia de l’entitat. Per la seva banda, una altre tiranosure de la política de les darreres dècades, Narcís Serra , també va assumir la presidència de Caixa de Catalunya, per abandonar-la per la porta del darrere, després d’una gestió totalment deficient. Pitjor encara, el convergent Arcadi Calzada , abans president de la Diputació de Girona, i durant un temps màxim responsable de Caixa Girona, es troba en l’actualitat ben emmerdat en els tribunals, mentre que l’esmentada entitat, ha acabat per la via ràpida sent absorbida per la Caixa de Pensions.
Però aquests casos puntuals, empal.lideixen en comparació amb el que s’ha esdevingut particularment a la pròpia CajaMadrid, o la Caja de Castilla La Mancha, entre d’altres. Aquí la politització ha estat total i el seu resultat ha estat catastròfic, amb inversions pensades en termes de rendibilitat electoral, més que financera. I la conseqüència el rescat in extremis de l’entitat castellanomanxega.
Tanmateix, qui serà qui pagarà les misses de la situació actual, no seran les caixes espanyoles, que de fet s’han reforçat -cas de CajaMadrid, com ja hem vist- sinó les caixes catalanes. I aquí, qui ha estirat de la corda per aconseguir aquest resultat ha estat el Banc d’Espanya , amb el Sr. Miguel Ángel Fernandez Ordónez (MAFO, pels amics) al capdavant, i amb el discurs de la crisi com a banda sonora.
Mal m’està el dir-ho, però encara no fa dos anys, quan ZP va fer una remodelació en el govern, vaig escriure en el meu bloc personal, això:
“No m’estranyaria que un dels elements claus de les mesures anti-crisi fos l’intervencionisme en les caixes d’estalvi. Els ecspanyols estan rabiosos perquè una caixa ecspanyola ha fet un pet com un aglà, i en canvi, cap caixa catalana (és un dir) ha pringat. No ho poden suportar i ja estan preparant el terreny per carregar-se-les. Perquè se les carregaran, us podeu ben preparar. No en tinc cap dubte. La crisi serà l’excusa perfecta”
Perdoneu la immodèstia, però, sóc un crack! (si no ho dic jo, segurament no ho dirà ningú, de manera que…). Concretament, això està penjat l’11 d’abril del 2009. Que consti en acta.
Doncs, bé, sr. Fainé, ja som al cap del carrer. Pensa dimitir com a president de la CECA, en protesta per aquest atac sense precedents a l’estalvi català? Un que és malpensat de mena -i amb els espanyols, SEMPRE s’ha de ser malpensat- no pot estar-se de relacionar aquest pas que Madrid ja ha decidit fer, d’entrar com un elefant en una quincalleria, d’intervenir les caixes catalanes, amb la progressiva pèrdua dels Fons de Cohesió europeus que patirà l’Estat espanyol a partir del 2012-13… Era una jugada cantada… Si de Brussel.les no raja la mamella, doncs, a esprémer fins al final la mamella catalana, faltaria plus.
Repeteixo, plegarà senyor Fainé? I el senyor Joan Rosell , president de la CEOE? Que plegarà? Em temo que no. I no ho faran, perquè més d’un milió d’absoluts cagadubtes van votar una formació que encara pensa que la dependència de Catalunya envers Espanya és un negoci. Caldrà seguir treballant per capgirar aquest pensament, i demostrar que és tot el contrari. Sense Independència, Catalunya no té futur.
Josep Sort/Associat a Reagrupament
El primer és la substitució al capdamunt del rànking estatal de caixes de la pròpia entitat que presideix, per CajaMadrid, que passa a ser la primera caixa estatal, després de la fusió freda que es va portar a terme, amb les dues caixes valencianes (Bancaixa i la CAM), així com també amb Caixa Laietana, entre d’altres. D’aquesta manera, l’oligarquia financera espanyola, encapçalada pel senyor Rodrigo Rato -el qual, per cert, amb la seva família, són propietaris de mitja Vall d’Aran, per no dir tres quartes parts-, i amb el suport incondicional de la presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre , assolia una dels objectius estratègics, com era superar La Caixa, la qual, als seus ulls -sí, sí, encara que sembli increïble, és l’encarnació del nacionalisme català. Potser, és cert que l’obtenció de la presidència de la CECA, per part de Fainé, va ser la torna, de la pèrdua del lideratge en el rànking. No seria descartable, sobretot si ens fixem en el darrer moviment que la pròpia Caixa ha protagonitzat, en l’àmbit de les assegurances, amb el seu acord estratègic amb la Mútua Madrilenya, o el que ja fa un temps va fer amb els francesos, arran del qual, Aigües de Barcelona (AGBAR), passava a ser controlada per aquells. En tots els casos, efectivament, francesos o espanyols han anat incrementant la seva presència i el seu poder de decisió en àmbits estratègics de la societat i l’economia catalanes. Per no parlar, d’Abertis, on a hores d’ara, si no vaig errat, qui té una percentatge de capital més elevat és l’inefable Florentino Pérez , president del Madrid, encara que qui la presideixi sigui, el desitjat Salvador Alemany , un home estretament vinculat a La Caixa, i que a més presideix el Cercle d’Economia i des de fa uns pocs dies, també el recentment creat, pel govern business friendly , el Consell de Reactivació Econòmica -una capelleta que segur que donarà molt a parlar.
El segon fet cabdal pel qual passarà a la història el senyor Fainé és encara més trascendental: ha estat sota la seva presidència al capdavant de la CECA que s’ha produït la destrucció manu militarii del model de caixes català i la seva intervenció pel govern sociata, amb l’aquiescència -faltaria plus- dels 'peperos'. Aquí la paradoxa és terrible: l’anomenat model de caixes català, es vantava de ser el més despolititzat en comparació amb les caixes madrilenyes, castellanes, valencianes, aragoneses o andaluses… I veritablement, les elits financeres d’aquestes entitats van fer mans i mànigues per impedir que la Generalitat hi fotés mà. L’estratègia més seguida per aconseguir-ho és obrir el màxim nombre possible d’oficines fora de la CAC. Es tractava d’una estratagema ben barroera, atès que el que compta no és el nombre d’oficines -que no deixa de ser una decisió política -, sinó el nombre de clients, és a dir, de persones físiques o jurídiques, i el pes dels dipòsits, i en tots dos casos, continuaven sent. de forma abassagadora, majoritàriament catalans.
Tot i així, és cert que els polítics catalans van aconseguir alguna victòria: l’Artur Ma s, com a conseller d’Economia, va forçar la retirada del vell dinosaure de la Caixa, Josep Vilarasau , individu amb un passat més que inquietant que incloïa càrrecs de responsabilitat durant el règim franquista. Una retirada que, pressuposo, va convertir Mas en un enemic a abatre per part de l’oligarquia de l’entitat. Per la seva banda, una altre tiranosure de la política de les darreres dècades, Narcís Serra , també va assumir la presidència de Caixa de Catalunya, per abandonar-la per la porta del darrere, després d’una gestió totalment deficient. Pitjor encara, el convergent Arcadi Calzada , abans president de la Diputació de Girona, i durant un temps màxim responsable de Caixa Girona, es troba en l’actualitat ben emmerdat en els tribunals, mentre que l’esmentada entitat, ha acabat per la via ràpida sent absorbida per la Caixa de Pensions.
Però aquests casos puntuals, empal.lideixen en comparació amb el que s’ha esdevingut particularment a la pròpia CajaMadrid, o la Caja de Castilla La Mancha, entre d’altres. Aquí la politització ha estat total i el seu resultat ha estat catastròfic, amb inversions pensades en termes de rendibilitat electoral, més que financera. I la conseqüència el rescat in extremis de l’entitat castellanomanxega.
Tanmateix, qui serà qui pagarà les misses de la situació actual, no seran les caixes espanyoles, que de fet s’han reforçat -cas de CajaMadrid, com ja hem vist- sinó les caixes catalanes. I aquí, qui ha estirat de la corda per aconseguir aquest resultat ha estat el Banc d’Espanya , amb el Sr. Miguel Ángel Fernandez Ordónez (MAFO, pels amics) al capdavant, i amb el discurs de la crisi com a banda sonora.
Mal m’està el dir-ho, però encara no fa dos anys, quan ZP va fer una remodelació en el govern, vaig escriure en el meu bloc personal, això:
“No m’estranyaria que un dels elements claus de les mesures anti-crisi fos l’intervencionisme en les caixes d’estalvi. Els ecspanyols estan rabiosos perquè una caixa ecspanyola ha fet un pet com un aglà, i en canvi, cap caixa catalana (és un dir) ha pringat. No ho poden suportar i ja estan preparant el terreny per carregar-se-les. Perquè se les carregaran, us podeu ben preparar. No en tinc cap dubte. La crisi serà l’excusa perfecta”
Perdoneu la immodèstia, però, sóc un crack! (si no ho dic jo, segurament no ho dirà ningú, de manera que…). Concretament, això està penjat l’11 d’abril del 2009. Que consti en acta.
Doncs, bé, sr. Fainé, ja som al cap del carrer. Pensa dimitir com a president de la CECA, en protesta per aquest atac sense precedents a l’estalvi català? Un que és malpensat de mena -i amb els espanyols, SEMPRE s’ha de ser malpensat- no pot estar-se de relacionar aquest pas que Madrid ja ha decidit fer, d’entrar com un elefant en una quincalleria, d’intervenir les caixes catalanes, amb la progressiva pèrdua dels Fons de Cohesió europeus que patirà l’Estat espanyol a partir del 2012-13… Era una jugada cantada… Si de Brussel.les no raja la mamella, doncs, a esprémer fins al final la mamella catalana, faltaria plus.
Repeteixo, plegarà senyor Fainé? I el senyor Joan Rosell , president de la CEOE? Que plegarà? Em temo que no. I no ho faran, perquè més d’un milió d’absoluts cagadubtes van votar una formació que encara pensa que la dependència de Catalunya envers Espanya és un negoci. Caldrà seguir treballant per capgirar aquest pensament, i demostrar que és tot el contrari. Sense Independència, Catalunya no té futur.
Josep Sort/Associat a Reagrupament