Qui vàrem viure d’infants a finals dels anys 50, durant els 60 inclús abans... Com ho feìem per sobreviure?.
De nens sempre caminàvem, teníem poques ocasions de anar amb automóvil i si ho feìem eren autos que no tenien cinturons de seguretat ni airbag. Anar a la part del darrere, a la “caixa” d'un camió era un passeig diferent amb efectes emocionals.
Les nostres joguines estaven pintades amb brillants colors de pintura a base de plom. No tenien cap tipus d’assegurança pel fet de haver d’esser manipulades per nens.
Quan anàvem amb bicicleta no usàvem casc protector. Preníem aigua de la mànega del jardí i no d'una ampolla d'aigua mineral.
Perdíem hores i hores construint patinets de fusta amb dues o tres rodes de coixinets de rodolament d’acer. Els que tenien la sort de viure en un carrer inclinat els treien a fer curses carrer avall fins que a meitat de cursa recordaven que no tenien frens. Després de diversos xocs apreníem a resoldre el problema, nosaltres mateixos sensa necessitat de pasar ITV.
Sortíem a jugar al carrer, amb l'única condició de tornar abans del vespre a casa.
Les classes duraven matí i tarda, tots teníem temps d’arribar a casa a dinar i tornar a col·legi. A l’escola no hi teníem menjador, gimnàs ni sala d’actes, però hi teníem pati amb sòl de terra i arbres.
No teníem telèfon mòbil... així que ningú ens podia localitzar. Impensable!.
Quèiem, rodolàvem, ens pelàvem genolls, mans o colzes, ens trencàvem algun os, perdíem alguna dent, però mai hi va haver una demanda per aquests accidents. Ningú tenia la culpa, així vam aprendre el que és la responsabilitat.
Menjàvem pa i xocolata, pa sucat amb oli i sal, pa sucat amb vi i sucre, sempre teníem el pa com a base del menjar (els avis deien que el pa no te cames i fa caminar) preníem begudes amb sucre i mai teníem excés de pes perquè sempre estàvem jugant, l’exercici era constant. Compartíem una beguda entre quatre o més, bevíem tots de la mateixa ampolla i ningú es moria per això, ni es contagiava de res.
No teníem PlayStation, Nintendo, Xbox, jocs de vídeo, 99 canals de televisió per cable, video-gravacions, mòbils personals, ordinadors portàtils, connexions a Internet. Si que teníem a casa un aparell receptor de radiodifusió (una ràdio) i més tard un aparell de TV que no distinguía altres colors que el blanc i el negre, amb dos canals d’emisió.
Pujàvem amb la bicicleta o caminàvem fins a casa d’un amic, tocàvem el timbre o senzillament entràvem sense trucar i dient Déu vos guard!. Sortíem a jugar al carrer, al món cruel a un món sense un vigilant, sense més protecció que el sentit comú.
Fèiem tries entre un munt de nois i formàvem dos equips per jugar un partit de futbol, no tots arribàvem a ser elegits i no teníem cap desencís ni trauma psicològic.
Alguns estudiants no érem tan brillants com altres i quan perdíem un curs, el repetíem. Ningú anava al psicòleg, al psicopedagog, ningú tenia dislèxia, simplement repeties i aprofitaves una segona oportunitat.
Teníem llibertat, fracassos, èxits, responsabilitats, solidaritat i vàrem aprendre a ser educats i servicials. Ets tu un d'aquesta generació?.
De nens sempre caminàvem, teníem poques ocasions de anar amb automóvil i si ho feìem eren autos que no tenien cinturons de seguretat ni airbag. Anar a la part del darrere, a la “caixa” d'un camió era un passeig diferent amb efectes emocionals.
Les nostres joguines estaven pintades amb brillants colors de pintura a base de plom. No tenien cap tipus d’assegurança pel fet de haver d’esser manipulades per nens.
Quan anàvem amb bicicleta no usàvem casc protector. Preníem aigua de la mànega del jardí i no d'una ampolla d'aigua mineral.
Perdíem hores i hores construint patinets de fusta amb dues o tres rodes de coixinets de rodolament d’acer. Els que tenien la sort de viure en un carrer inclinat els treien a fer curses carrer avall fins que a meitat de cursa recordaven que no tenien frens. Després de diversos xocs apreníem a resoldre el problema, nosaltres mateixos sensa necessitat de pasar ITV.
Sortíem a jugar al carrer, amb l'única condició de tornar abans del vespre a casa.
Les classes duraven matí i tarda, tots teníem temps d’arribar a casa a dinar i tornar a col·legi. A l’escola no hi teníem menjador, gimnàs ni sala d’actes, però hi teníem pati amb sòl de terra i arbres.
No teníem telèfon mòbil... així que ningú ens podia localitzar. Impensable!.
Quèiem, rodolàvem, ens pelàvem genolls, mans o colzes, ens trencàvem algun os, perdíem alguna dent, però mai hi va haver una demanda per aquests accidents. Ningú tenia la culpa, així vam aprendre el que és la responsabilitat.
Menjàvem pa i xocolata, pa sucat amb oli i sal, pa sucat amb vi i sucre, sempre teníem el pa com a base del menjar (els avis deien que el pa no te cames i fa caminar) preníem begudes amb sucre i mai teníem excés de pes perquè sempre estàvem jugant, l’exercici era constant. Compartíem una beguda entre quatre o més, bevíem tots de la mateixa ampolla i ningú es moria per això, ni es contagiava de res.
No teníem PlayStation, Nintendo, Xbox, jocs de vídeo, 99 canals de televisió per cable, video-gravacions, mòbils personals, ordinadors portàtils, connexions a Internet. Si que teníem a casa un aparell receptor de radiodifusió (una ràdio) i més tard un aparell de TV que no distinguía altres colors que el blanc i el negre, amb dos canals d’emisió.
Pujàvem amb la bicicleta o caminàvem fins a casa d’un amic, tocàvem el timbre o senzillament entràvem sense trucar i dient Déu vos guard!. Sortíem a jugar al carrer, al món cruel a un món sense un vigilant, sense més protecció que el sentit comú.
Fèiem tries entre un munt de nois i formàvem dos equips per jugar un partit de futbol, no tots arribàvem a ser elegits i no teníem cap desencís ni trauma psicològic.
Alguns estudiants no érem tan brillants com altres i quan perdíem un curs, el repetíem. Ningú anava al psicòleg, al psicopedagog, ningú tenia dislèxia, simplement repeties i aprofitaves una segona oportunitat.
Teníem llibertat, fracassos, èxits, responsabilitats, solidaritat i vàrem aprendre a ser educats i servicials. Ets tu un d'aquesta generació?.