Els mitjans públics de comunicació han de ser capdavanters en la defensa d'un català de qualitat. Si no hagués estat per TV3 i per Catalunya Ràdio encara ara estaríem parlant de bocadillu o helicòpteru en comptes d'entrepà o helicòpter.
Tot i l’estimable col·laboració dels mitjans audiovisuals, el català mediàtic cada cop és més a prop del català del carrer i tan l’un com l’altre continuen farcits de barbarismes: les deu i mitja enfront de dos quarts d'onze, menys mal per encara sort o tenir que en comptes d'haver de, caceria per cacera, atragantarsa enfront d'ennuegar-se i podriem seguir aportant milers de substantius amb la mateixa problemàtica donada per la castellanització del idioma.
Periodistes televisiu o radiofònic cauen amb defectes tan malsonants com substituir per una "i" la lletra “ll” i aixó no és un defecte, senzillament és per desídia per mandra i per manca d’esforç. Aquest exemple no cal dir-ho, es pot aplicar a mitjans de comunicació, al carrer, a la botiga, al pati de les escoles i el que és més reprovable, a les classes i per part dels professors, és la barbaritat més sonada.
Qui cregui que per acostar-se al seu públic a de fer servir el català del carrer enfront d’un català més literari - al meu parer - comet un error.
Ens poden desballestar l'Estatut, enredar amb el finançament, anar-se'n el país a fer punyetes; però si claudiquem amb el català ja no ens quedarà res. Catalunya sense el català no és singular. Serem una regió més d’Espanya i no hem fet tants esforços per arribar d’on vàrem sortir. L’idioma és l'únic que ens queda.
No es tracta de fer servir el català solament com a arma política. El català és una necessitat vital, és una qüestió de supervivència, és responsabilitat de tots nosaltres.
Tot i l’estimable col·laboració dels mitjans audiovisuals, el català mediàtic cada cop és més a prop del català del carrer i tan l’un com l’altre continuen farcits de barbarismes: les deu i mitja enfront de dos quarts d'onze, menys mal per encara sort o tenir que en comptes d'haver de, caceria per cacera, atragantarsa enfront d'ennuegar-se i podriem seguir aportant milers de substantius amb la mateixa problemàtica donada per la castellanització del idioma.
Periodistes televisiu o radiofònic cauen amb defectes tan malsonants com substituir per una "i" la lletra “ll” i aixó no és un defecte, senzillament és per desídia per mandra i per manca d’esforç. Aquest exemple no cal dir-ho, es pot aplicar a mitjans de comunicació, al carrer, a la botiga, al pati de les escoles i el que és més reprovable, a les classes i per part dels professors, és la barbaritat més sonada.
Qui cregui que per acostar-se al seu públic a de fer servir el català del carrer enfront d’un català més literari - al meu parer - comet un error.
Ens poden desballestar l'Estatut, enredar amb el finançament, anar-se'n el país a fer punyetes; però si claudiquem amb el català ja no ens quedarà res. Catalunya sense el català no és singular. Serem una regió més d’Espanya i no hem fet tants esforços per arribar d’on vàrem sortir. L’idioma és l'únic que ens queda.
No es tracta de fer servir el català solament com a arma política. El català és una necessitat vital, és una qüestió de supervivència, és responsabilitat de tots nosaltres.