Arriba l'any 2009 i trobo un últim, i més modest, desig que Vicent Sanchis escriu a l'Avui. No puc deixar d'incorporar aquest article, al meu blog i donar fe del que "Desclot" comenta.
Desitjava ahir aquest penitent cronista que l’any nou sigui menys terrible que el que han vaticinat els profetes de la maledicció bíblica que ens ha tocat aguantar arran d’aquesta crisi. Encara li’n queda un de més modest. Desitja aquest cronista que tots aquells miserables que s’han dedicat a boicotejar i esquarterar l’idioma d’aquesta columna se’n cansin i es dediquin a unes altres atrocitats. Vet-ne aquí un. La setmana passada va anar a la Moncloa el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, i va demanar a José Luis Rodríguez Zapatero, àlies el Dispensador, més finançament per cobrir “el cost de la llengua pròpia”.
Quin cost i quina llengua, senyor Camps? Si la llengua és allò en què vostès han pretès convertir el valencià –que es com en diuen els valencians del català que parlen–, potser més val deixar-ho córrer. Un patuès. Una relíquia folklòrica que només té com a sentit enfrontar-la al català per matar-la amb la gran excusa de la diferència i de l’orgull de corral. Si el cost és el que dediquen a enterrar-la, ja ens entenem. Aquest any passat milers de pares valencians –més de 60.000 en diuen els que en saben– s’han quedat amb un pam de nas després de demanar ensenyament en català per als seus fills perquè el govern de Francisco Camps no els ha donat ni les línies ni els professors necessaris per cobrir-ne l’exigència. Costos? Vostès sí que costen d’aguantar. Ara només cal que Francisco Camps tragui més diners a l’Estat amb l’excusa d’un idioma que ha condemnat a la marginalitat per construir un circuit aquàtic de Fórmula 1 i 2 al Grau de València. Brumm, brumm! (En valencià costejat.)