Al País Valencià ja no corren els diners. De les acaballes dels anys noranta ençà, fins enguany mateix, el creixement econòmic d'aquest territori havia estat notable. Hi ha influït, com no podia ser d'una altra manera, el context general, però també les condicions pròpies que s'hi donaven.
El pilar d'aquest creixement, la construcció, ha gaudit al País Valencià d'una mena de carta blanca que ha permès d'aprovar centenars de plans d'actuació integrada (PAI) que, al seu torn, significaven centenars de milers i de milers d'habitatges. Vora un milió, segons que es podia comptabilitzar després de sumar tots els projectes que van rebre "l'OK" de consistoris de signe divers, tots ells endeutats fins al coll i amb la necessitat imperiosa de fer caixa. De poc s'hi valia escridassar en defensa de la terra, del paisatge. Primava, i de quina manera, la liquiditat ràpida, la construcció desaforada. Res més.
Aquest fluxe econòmic va requerir molta mà d'obra barata, bona part d'ella vinguda de fora de l'estat espanyol. L'arribada d'immigrants al País Valencià ha servit per assolir unes dades demogràfiques inaudites, des que se'n té notícia. Avui resideixen a les comarques valencianes cinc milions de persones, i aquest és un pol inevitable de l'economia estatal, conjuntament amb Catalunya i Madrid. La mancança de bones infraestructures (encara no hi ha arribat l'alta velocitat, i no ho farà fins a la fi del 2010, la connexió ferroviària entre València i Alacant és pèssima, l'aeroport de València perd línies de baix cost i per desplaçar-se a través de la línia de costa és necessari pagar peatges a l'AP-7) i l'absència d'un executiu amb les idees clares (sempre ha pesat més l'estirabot i els interessos electorals, que no una política clara en aquesta matèria, i encara sort que l'empresariat autòcton s'hi ha acabat posant les piles) no ha evitat, però, un augment de la sensació que els diners eren a l'abast de qualsevol. Tot això, a més, ha estat acompanyat d'un sumptuós decorat pagat a càrrec de l'erari públic i traduït en tot de grans esdeveniments (ara la Copa de L'Amèrica, ara la Fórmula 1, ara la Volvo Ocean Race, ara un Màsters de Golf, un Open de tennis o, per què no, la contractació conjunta de Zubin Metha i Lorin Maazel al Palau de les Arts Reina Sofia) que no han fet sinó ajudar a aquesta percepció que al País Valencià passava alguna cosa.
I tant, que n'han passat, de coses. Després de la correguda, el País Valencià no tan sols no ha escalat posicions al rànquing de les autonomies amb major renda per càpita, sinó que n'ha perdut. La desfeta del sector del totxo s'ha endut grans empreses indígenes...
La caiguda de vendes a la construcció no ha estat en va. La taxa de desocupació del País Valencià frega el 15%, i l'increment només és comparable amb autonomies que tradicionalment tenen xifres elevades com Andalusia, d'altres que depenen gairebé en exclusiva d'un sector (Canarias) o, com és el cas valencià, on la construcció gairebé ha estat, fins ara, un monocultiu. La resta de comunitats autònomes, que en són 13, presenten millors números...
Un panorama negre, pel present i futur de l'economia valenciana.
El pilar d'aquest creixement, la construcció, ha gaudit al País Valencià d'una mena de carta blanca que ha permès d'aprovar centenars de plans d'actuació integrada (PAI) que, al seu torn, significaven centenars de milers i de milers d'habitatges. Vora un milió, segons que es podia comptabilitzar després de sumar tots els projectes que van rebre "l'OK" de consistoris de signe divers, tots ells endeutats fins al coll i amb la necessitat imperiosa de fer caixa. De poc s'hi valia escridassar en defensa de la terra, del paisatge. Primava, i de quina manera, la liquiditat ràpida, la construcció desaforada. Res més.
Aquest fluxe econòmic va requerir molta mà d'obra barata, bona part d'ella vinguda de fora de l'estat espanyol. L'arribada d'immigrants al País Valencià ha servit per assolir unes dades demogràfiques inaudites, des que se'n té notícia. Avui resideixen a les comarques valencianes cinc milions de persones, i aquest és un pol inevitable de l'economia estatal, conjuntament amb Catalunya i Madrid. La mancança de bones infraestructures (encara no hi ha arribat l'alta velocitat, i no ho farà fins a la fi del 2010, la connexió ferroviària entre València i Alacant és pèssima, l'aeroport de València perd línies de baix cost i per desplaçar-se a través de la línia de costa és necessari pagar peatges a l'AP-7) i l'absència d'un executiu amb les idees clares (sempre ha pesat més l'estirabot i els interessos electorals, que no una política clara en aquesta matèria, i encara sort que l'empresariat autòcton s'hi ha acabat posant les piles) no ha evitat, però, un augment de la sensació que els diners eren a l'abast de qualsevol. Tot això, a més, ha estat acompanyat d'un sumptuós decorat pagat a càrrec de l'erari públic i traduït en tot de grans esdeveniments (ara la Copa de L'Amèrica, ara la Fórmula 1, ara la Volvo Ocean Race, ara un Màsters de Golf, un Open de tennis o, per què no, la contractació conjunta de Zubin Metha i Lorin Maazel al Palau de les Arts Reina Sofia) que no han fet sinó ajudar a aquesta percepció que al País Valencià passava alguna cosa.
I tant, que n'han passat, de coses. Després de la correguda, el País Valencià no tan sols no ha escalat posicions al rànquing de les autonomies amb major renda per càpita, sinó que n'ha perdut. La desfeta del sector del totxo s'ha endut grans empreses indígenes...
La caiguda de vendes a la construcció no ha estat en va. La taxa de desocupació del País Valencià frega el 15%, i l'increment només és comparable amb autonomies que tradicionalment tenen xifres elevades com Andalusia, d'altres que depenen gairebé en exclusiva d'un sector (Canarias) o, com és el cas valencià, on la construcció gairebé ha estat, fins ara, un monocultiu. La resta de comunitats autònomes, que en són 13, presenten millors números...
Un panorama negre, pel present i futur de l'economia valenciana.
Article publicat a Tribuna.Cat, el 23 de decembre de 2008.