Fa unes setmanes un diputat al parlament espanyol demanava una vegada més la possibilitat d'ús del català en aquesta cambra. El fet, fa reflexionar sobre la utilitat d'aquest tipus de demandes. Es realment útil tot plegat?.
És veritat que es pot argumentar que en el fons les actituds que demanen el català al parlament espanyol, són tàctiques per aconseguir millorar la situació de la llengua en el propi país, però aquest argument no pot amagar que la conseqüència lògica del mateix és reivindicar-se com a espanyol, reivindicació en contradicció amb els objectius estratègics que són els únics que permetran assegurar la pervivència de la nostra llengua, amb estructures pròpies de poder. El català no hi té res a fer en institucions polítiques que no ens pertanyen i que volen destruir la nostra identitat nacional, si no és el del reconeixement com el de qualsevol altra llengua estrangera.
Cal deixar de banda els esforços per convèncer la gent que mai serà convençuda i treballar en el propi terreny, amb la pròpia estratègia, parafrasejant l'excel.lent llibre d'Alfons López Tena “atacar allà on no t'esperen”. I al parlament espanyol fa temps que ens esperen.
extracte de Josep de Calaçans Serra