Aquest matí involuntariament he presenciat un xoc amb cadena de tres cotxes, a una avinguda molt cèntrica de la ciutat de Barcelona. El primer vehicle un Mercedes E270, ni s'ha mogut, ha aguantat l'empenta del segón vehicle que al mateix temps era empès, pel tercer vehicle que ni tan sols a frenat, fins xocar amb el vehicle que el precedia. Tot en un moment a quedat ple de vapor que fumejava del segon vehicle. Vidres, plàstics, motllures d'alumini tot venia de la part del mig de l'entrapà de metalls de colors. Just aqui en aquest moment es quant a començat l'espectacle de l'egoisme humà. Entre l'efecta de trencadís que els cotxes del voltan trepitjaven al pasar, sense aturarse a socorre a ningú -només afluixaven la marxa per tafanejar- sobresortien els plors d'una dona que semblava, atabalada i ansiosa de patir aquell despropòsit, ningú coneixia l'estat de salud de la viatgera d'aquell vehicle sinistrat. Ajudada per dos vianans a arribat a la vorera de l'avinguda, mentre els conductor dels vehicles implicats en l'incident començaven a treure papers, rebuts, llicències, targetes d'asistencia i movils per trucar a les companyes asseguradores, -el cotxe, per demún de tot-. Jo he trucat pel mòbil inmediatament al telefón d'emergències 112, una veu molt amable a pres l'indret i les circunstacies i m'ha conectat amb el servei mèdic, aqui he tornat a explicar les circunstancies i m'han conectat amb un metge que m'ha preguntat quin era l'estat de salud en que es trobaba la dona "xocada", després que l'hi expliqués que la dona era viva que podia caminar i que ploraba l'hi e dit que jo no era ningú per establir un diagnòstic médic i que és posessin en marxa ells i fessin el que acostumen a fer en aquests casos.
Després de 5 minuts de l'incident han passat casualment, per atzar, dos motoristes de la Guardia Urbana i han regulat el tràfic i sobretot han començat a demanar papers als implicats en l'incident. A 19 minuts del meu avis telefònic, arriban un cotxe d'atestats de la Guardia Urbana i una ambulància amb dues persones de servei, una ha atès a la dona, -aparentment xocada-, l'hi donen l'alta al cap de 15 minuts, després de comprobar que no tenia lesións de consideraciò aparents, mentre l'altre persona del servei mèdic preguntaba qui havia trucat, demanant assistencia mèdica?, perque el desplaçament no valía la pena. Tinc vergonya de pertanya a una societat que dóna massa importància a les coses materials. Tothom mirant els cotxes i els papers i jo buscant ajuda per qui realment la necessitava. No és comparable l'importancia d'una vida humana amb la vida tècnica de quatre ferros de coloraines, es repugnan veure com valorem els bens materials, per damunt de l'espècie humana.