Abans de la globalització televisiva, l'immigració era regional i colonial... Ara bé, la irrupció de la imatge a les llars avui, produeix els mateixos efectes, que a qualsevol regió agrícola Europea dels anys 1960, com al Senegal del 2007. La televisió incrustata a les llars dirigeix la vida de la gent. Intoxicats per les llums catòdiques, tothom vol fer cap, a les grans ciutats. Els pobles queden com a camp de vacances d'estiu, en el millor dels casos.
Al Senegal el canvi encarnat pel president Abdoulaye Wade, elegit el 2000, ha portat l'ectricitat fins a endollar l'altaveu al cim de la mezquita, signe de pregària modern. La televisió va arribà tot just després.
L'any 2007 la tele menja els cervells africans. On són el homes joves...? es masa tard, després de la telenovela brasilenya, poc a poc, tots han partit, en embarcacions, cap a Europa. Alguns s’han mort ofegats, altres son retinguts a Espanya, cap no ha tornat, però alguns envien diners al poble. Una dona comenta: "Quan veiem la televisió com vivi-ho, amb bonics automòbils, belles dones rosses ben vestides i cases polides, no tenim pas ganes de quedar-nos aquí".
Per els responsables de la immigració -que hi son- a l'hora de la telerealitat, la telemigració continua la seva tasca, i en tot els països que emergeixen, l’escenàri es el mateix. Amb la telemigració, el nord aspira el sud.