Aquest escrit és extret del discurs que Josep-Lluís Carod-Rovira. Vicepresident de la Generalitat de Catalunya va fer a l'Auditori del Palau de la Generalitat, el dimecres 9 de febrer de 2007.
Durant més de dues dècades, hem vist com certs sectors d’influència espanyolista, pretesament situats a l’esquerra i amb unes dosis colossals d’autoodi, d’incomoditat amb el seu orígen nacional, sostenien la incompatibilitat de les polítiques socials amb les de construcció nacional, la reivindicació social amb la nacional. Esperaven que el canvi de govern duria també el desmantellament del catalanisme, però ara es troben navegant per les aigües de la perplexitat davant les polítiques de construcció nacional de la Generalitat. Curiosament, el desconcert d’aquests elements espanyolistes és equiparable i paral.lel a la desorientació de certs elements catalanistes tradicionals. En el fons, uns i altres havien interioritzat la pretesa incompatibilitat entre catalanisme i progressisme, fins al punt que, des de posicions formalment antagòniques, en compartien el dogma.
Uns i altres s’esforcen a mantenir vigent un dilema fals, la incompatibilitat entre agenda social i agenda nacional, alimentada per la dialèctica bipartidista de la nostra història recent. És per això que mentre certs sectors espanyolistes acusen el govern de la Generalitat d’haver-se posat al servei del catalanisme –al servei de què se suposa que s’hauria d’haver posat, doncs?- enfortint i eixamplant el caràcter nacional de la nostra societat, de la banda de certs sectors catalanistes se’ns acusa, contràriament, de debilitar-lo i dividir-lo....
Els nacionalistes espanyols d’esquerres s’equivoquen en un punt fonamental. Segons ells, el millor antídot contra el creixement del que despectivament anomenen “nacionalisme identitari” -només el català, clar, el seu no- fóra que la Generalitat fes un gir social, asseguren...
És evident que commemorar l’11 de setembre o celebrar una victòria d’un equip d’hoquei a la llunyana Macau no empitjora ni millora cap política social. Tots els països normals ho fan, tant si hi mana la dreta com si hi mana l’esquerra. Espanya bé que ho fa, i ells mai no ho critiquen.
En canvi, allò que interessadament sempre silencien aquests sectors espanyolistes, de dretes i d’esquerres, és que el dèficit fiscal de Catalunya amb l’estat espanyol sí que perjudica les condicions de vida de les classespopulars i mitjanes d’aquest país. I no disposar de les infraestructures adequades del transport i la comunicació té una incidència negativa sobre l’economia i l’empresa catalana....
El dèficit fiscal de Catalunya ha anat encaixant bé amb la idea de “país de peatge” en diversos àmbits de la xarxa viària, l’educació, o la sanitat. Però una política veritablement nacional ha de tendir a alliberar la nació de tota mena de peatges realment innecessaris i corregir el desequilibri entre sector públic i privat, en certs àmbits. I per a això cal aconseguir més capacitat de decisió i més recursos. No sols no hi ha, per tant, contradicció entre gir social i impuls nacional, sinó que són el mateix: dues cares d’una mateixa política...