ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh,
que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d’allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Podem enyorar el nord, podem estimar la nostra terra, somniar indrets i riu-rens de les lleis, el que no podem, és, ser covards. Avui més que mai per fer de Catalunya un nou Estat d'Europa, necessitem homes i dones intel·ligents, valents i decidits. Fem confiança amb la nostra gent per dur a terme el desig tan cercat.