Hi ha partits de tot signe i ningú no els exigeix la unitat. A l'independentisme, en canvi, sí. Em comença a fer pujar la mosca al nas la pretesa unitat de l'independentisme.
Si faig un cop d'ull al recent creixement de l'independentisme dintre la nostra societat, penso que els motius de major influència en el seu creixement han estat el Sr. Aznar, anys enllà, i en l'actualitat, la sentència del Tribunal Constitucional, que ha provocat la manifestació més multitudinària que es recorda i amb un crit unànime a favor de la independència de Catalunya. Per tant, els moments històrics en què el moviment independentista ha tingut major crescuda, han estat majoritàriament gràcies a Espanya.
No parlo del pòsit, de la lluita, de la feina feta per milers d'exemplars lluitadors per la defensa de les nostres llibertats col·lectives; aquests sempre hi han estat i sempre hi seran. Parlo dels moments més àlgids que acaben fent canviar el rumb de les coses.
Des de les primeres eleccions al Parlament, l'any 1980, no ha existit mai un posicionament d'unanimitat entre els partits polítics representats al Parlament. Mai. Ara, però, es demana la unitat, en aquest moviment social i polític a favor de la independència, jove, creixent i absolutament desbordant, i es titlla de greu error o irresponsabilitat si no s'aconsegueix. Els actuals partits ja es freguen les mans, de fet.
Seguiré intentant-ho i desitjo que tothom segueixi treballant per aconseguir la unitat d'aquests partits. No obstant això, aquesta unitat depèn bàsicament de cinc o sis persones, a dia d'avui, i en gran part també de la resposta i el missatge que està donant la societat, en forma de clam per la unitat i que ha de seguir pressionant.
Des de la mort del dictador, no ha existit mai al Parlament de Catalunya ni una sola opció, amb possibilitats reals, que accepti que els seus representants escollits serviran per proclamar la independència de Catalunya. Mai, cap partit polític s'ha presentat a unes eleccions tenint com a primer i irrenunciable punt programàtic la declaració de la independència de Catalunya des del Parlament. Ara n'hi ha com a mínim dues. No em cap al cap com des d'un pensament independentista aquest fet no pot ser sinònim d'èxit esclatant i fer-nos sentir satisfets. Per a mi, la unitat de l'independentisme real ja existeix, ja hi és, ja hi ha partits que normalitzen aquest país donant aquesta opció i sense escletxes legals impossibles, ni projectes dilatats en el temps sine die.
Hi ha diversos partits de tot signe i color i ningú no els exigeix la unitat, en canvi a l'independentisme sí. Quin és el motiu real que nosaltres mateixos ens vulguem desnormalitzar?. No som nosaltres, però sí culpa nostra, és el jou que fa anys que patim de victimisme, aquest que cada cop anem trencant de la forma més irreverent, plausible i irrenunciable, però, ai las, hem de votar independència només si van units. I per què?
La unitat ja existeix. Si tothom que vol que sigui declarada unilateralment la independència al Parlament, fa costat i dóna suport a qualsevol de les dues opcions que a hores d'ara la pretenen, no hi ha cap dubte que el resultat serà esclatant. Qui se senti més atret per una de les opcions que treballi perquè aquesta sigui la més reeixida, i qui no, que ho faci per l'altra, però estar esperant que la unitat dels partit caigui del cel, quin sentit d'objectiu comú té? Ah, i aquell que pretengui que una de les candidatures sigui la més lletja o la que tingui el nas més llarg, aquell, si us plau, feu-lo fora de casa vostra i no el deixeu entrar mai més. Sumar vol dir treballar per allò que creus, no per allò en què no creus i vols destruir. Estem parlant de la independència del nostre país.
L'actitud d'aquells que no votaran cap d'aquestes candidatures i que es quedaran a casa, o votaran opcions clarament encaixistes que no volen la declaració si no hi ha unitat, és una coacció a l'independentisme, no a cap de les candidatures, no a cap persona que les encapçali, sinó a la independència d'aquest país. Sincerament, una coacció digna del millor dels patriotes espanyols.
Per tant, a tots i cadascun dels catalans que pretenguin que des del Parlament de Catalunya es declari la independència, els demano honestedat amb ells mateixos, per ser honestos col·lectivament. Per què m'he de quedar a casa o votar opcions que no pretenen la declaració d'independència del meu país? Per què? només hi trobo dues respostes possibles: Victimisme o espanyolisme.
Si faig un cop d'ull al recent creixement de l'independentisme dintre la nostra societat, penso que els motius de major influència en el seu creixement han estat el Sr. Aznar, anys enllà, i en l'actualitat, la sentència del Tribunal Constitucional, que ha provocat la manifestació més multitudinària que es recorda i amb un crit unànime a favor de la independència de Catalunya. Per tant, els moments històrics en què el moviment independentista ha tingut major crescuda, han estat majoritàriament gràcies a Espanya.
No parlo del pòsit, de la lluita, de la feina feta per milers d'exemplars lluitadors per la defensa de les nostres llibertats col·lectives; aquests sempre hi han estat i sempre hi seran. Parlo dels moments més àlgids que acaben fent canviar el rumb de les coses.
Des de les primeres eleccions al Parlament, l'any 1980, no ha existit mai un posicionament d'unanimitat entre els partits polítics representats al Parlament. Mai. Ara, però, es demana la unitat, en aquest moviment social i polític a favor de la independència, jove, creixent i absolutament desbordant, i es titlla de greu error o irresponsabilitat si no s'aconsegueix. Els actuals partits ja es freguen les mans, de fet.
Seguiré intentant-ho i desitjo que tothom segueixi treballant per aconseguir la unitat d'aquests partits. No obstant això, aquesta unitat depèn bàsicament de cinc o sis persones, a dia d'avui, i en gran part també de la resposta i el missatge que està donant la societat, en forma de clam per la unitat i que ha de seguir pressionant.
Des de la mort del dictador, no ha existit mai al Parlament de Catalunya ni una sola opció, amb possibilitats reals, que accepti que els seus representants escollits serviran per proclamar la independència de Catalunya. Mai, cap partit polític s'ha presentat a unes eleccions tenint com a primer i irrenunciable punt programàtic la declaració de la independència de Catalunya des del Parlament. Ara n'hi ha com a mínim dues. No em cap al cap com des d'un pensament independentista aquest fet no pot ser sinònim d'èxit esclatant i fer-nos sentir satisfets. Per a mi, la unitat de l'independentisme real ja existeix, ja hi és, ja hi ha partits que normalitzen aquest país donant aquesta opció i sense escletxes legals impossibles, ni projectes dilatats en el temps sine die.
Hi ha diversos partits de tot signe i color i ningú no els exigeix la unitat, en canvi a l'independentisme sí. Quin és el motiu real que nosaltres mateixos ens vulguem desnormalitzar?. No som nosaltres, però sí culpa nostra, és el jou que fa anys que patim de victimisme, aquest que cada cop anem trencant de la forma més irreverent, plausible i irrenunciable, però, ai las, hem de votar independència només si van units. I per què?
La unitat ja existeix. Si tothom que vol que sigui declarada unilateralment la independència al Parlament, fa costat i dóna suport a qualsevol de les dues opcions que a hores d'ara la pretenen, no hi ha cap dubte que el resultat serà esclatant. Qui se senti més atret per una de les opcions que treballi perquè aquesta sigui la més reeixida, i qui no, que ho faci per l'altra, però estar esperant que la unitat dels partit caigui del cel, quin sentit d'objectiu comú té? Ah, i aquell que pretengui que una de les candidatures sigui la més lletja o la que tingui el nas més llarg, aquell, si us plau, feu-lo fora de casa vostra i no el deixeu entrar mai més. Sumar vol dir treballar per allò que creus, no per allò en què no creus i vols destruir. Estem parlant de la independència del nostre país.
L'actitud d'aquells que no votaran cap d'aquestes candidatures i que es quedaran a casa, o votaran opcions clarament encaixistes que no volen la declaració si no hi ha unitat, és una coacció a l'independentisme, no a cap de les candidatures, no a cap persona que les encapçali, sinó a la independència d'aquest país. Sincerament, una coacció digna del millor dels patriotes espanyols.
Per tant, a tots i cadascun dels catalans que pretenguin que des del Parlament de Catalunya es declari la independència, els demano honestedat amb ells mateixos, per ser honestos col·lectivament. Per què m'he de quedar a casa o votar opcions que no pretenen la declaració d'independència del meu país? Per què? només hi trobo dues respostes possibles: Victimisme o espanyolisme.
Miquel Àngel Gràcia i Pardo / Serveis Jurídics del Cercle Català de Negocis