El problema més apressant que tenim plantejat és el de la crisi econòmica. Però seria pueril creure que podrem resoldre’l o pal·liar-lo mitjançant les iniciatives dels parlamentaris catalans a Madrid i els petits favors que puguin obtenir sotmetent-se servilment a la voluntat dels que hi manen.
Precisament a causa de la crisi necessitem més que mai posar fi a l’espoli fiscal i necessitem més que mai trencar una dependència que ens és econòmicament funesta. El primer pas per aconseguir-ho, la primera etapa en qualsevol full de ruta, és obtenir que se’ns respecti i recuperar l’autoestima.
No ens tindran mai respecte si, només perquè compleixin parcialment la llei, hem d’implorar i cedir-los el vot. I no ens tindran mai respecte si la previsible sentència adversa del Tribunal Constitucional la contestem amb retòrica i manifestacions. No recuperarem mai l’autoestima si acceptem que ens instrumentalitzin i ens enganyin una vegada darrere l’altra. I no és el millor camí per a recuperar-la intentar referèndums que a l’hora de la veritat no serem capaços de convocar i dur a terme perquè –si les coses no canvien molt– no gosarem transgredir la prohibició de Madrid i per tant crearem noves frustracions.
Si, com és obligat, ens atenim a la via democràtica, l’únic camí viable del progrés és, a parer meu, el boicot parlamentari, és a dir, utilitzar els nostres representants a les Corts per a boicotejar sistemàticament tots els governs que no reconeguin i respectin, amb actes, la realitat plurinacional de l’Estat.
Contràriament al que per error se m’ha atribuït no fa gaire, no crec, en absolut, que la solució dels nostres problemes passi per una retirada de les Corts. Retirar-se és deixar les mans lliures a l’adversari. Al contrari, cal ser-hi present ben assíduament i actuar-hi dins de la més estricta legalitat, acatant les lleis i respectant els reglaments, però, sense perdre els estreps i amb la màxima cortesia, votar sempre i sense excepció contra qualsevol iniciativa del govern o dels qui li donin suport, siguin del color que siguin.
És solament així, creant-los un problema greu de funcionament de les institucions, que aconseguirem que els governants de Madrid ens prenguin en consideració i acceptin negociar en pla d’igualtat. Altrament, en qualsevol tracte continuarem essent ja d’entrada els perdedors i ens haurem d’acontentar amb les engrunes dels seus tiberis.
Si a Madrid hi hagués un govern que disposés de majoria absoluta estable, l’únic resultat tangible d’aquesta línia de conducta seria recuperar dignitat, que no és poc. Però actualment Zapatero necessita el vot dels partits nacionals catalans i si aquests s’avinguessin per negar-l’hi, el gran problema polític no el tindríem els catalans, el tindria ell, i hauria d’escollir entre entendre’s amb la dreta, com a Navarra i Euskadi, o negociar de debò, bilateralment, el finançament estatutari, les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional, les lleis orgàniques que ens afecten i tot el que fes falta.
És molt probable que Zapatero no volgués negociar o que la negociació no donés cap resultat. En aquest cas, davant d’un boicot parlamentari persistent, PSOE i PP segurament acabarien per posar-se d’acord i prendrien represàlies, per exemple amb una nova llei electoral, com alguns ja han proposat, i tot seguit farien eleccions. Poc importa el mal que això ens pogués fer: hauríem obert sense violència el camí de la confrontació activa, que és l’únic que ens pot conduir a la llibertat. Catalunya, per a despertar-se, necessita fuetades. I si no es desperta aviat, ni el combregar hi serà a temps.
Autor: Heribert BarreraPrecisament a causa de la crisi necessitem més que mai posar fi a l’espoli fiscal i necessitem més que mai trencar una dependència que ens és econòmicament funesta. El primer pas per aconseguir-ho, la primera etapa en qualsevol full de ruta, és obtenir que se’ns respecti i recuperar l’autoestima.
No ens tindran mai respecte si, només perquè compleixin parcialment la llei, hem d’implorar i cedir-los el vot. I no ens tindran mai respecte si la previsible sentència adversa del Tribunal Constitucional la contestem amb retòrica i manifestacions. No recuperarem mai l’autoestima si acceptem que ens instrumentalitzin i ens enganyin una vegada darrere l’altra. I no és el millor camí per a recuperar-la intentar referèndums que a l’hora de la veritat no serem capaços de convocar i dur a terme perquè –si les coses no canvien molt– no gosarem transgredir la prohibició de Madrid i per tant crearem noves frustracions.
Si, com és obligat, ens atenim a la via democràtica, l’únic camí viable del progrés és, a parer meu, el boicot parlamentari, és a dir, utilitzar els nostres representants a les Corts per a boicotejar sistemàticament tots els governs que no reconeguin i respectin, amb actes, la realitat plurinacional de l’Estat.
Contràriament al que per error se m’ha atribuït no fa gaire, no crec, en absolut, que la solució dels nostres problemes passi per una retirada de les Corts. Retirar-se és deixar les mans lliures a l’adversari. Al contrari, cal ser-hi present ben assíduament i actuar-hi dins de la més estricta legalitat, acatant les lleis i respectant els reglaments, però, sense perdre els estreps i amb la màxima cortesia, votar sempre i sense excepció contra qualsevol iniciativa del govern o dels qui li donin suport, siguin del color que siguin.
És solament així, creant-los un problema greu de funcionament de les institucions, que aconseguirem que els governants de Madrid ens prenguin en consideració i acceptin negociar en pla d’igualtat. Altrament, en qualsevol tracte continuarem essent ja d’entrada els perdedors i ens haurem d’acontentar amb les engrunes dels seus tiberis.
Si a Madrid hi hagués un govern que disposés de majoria absoluta estable, l’únic resultat tangible d’aquesta línia de conducta seria recuperar dignitat, que no és poc. Però actualment Zapatero necessita el vot dels partits nacionals catalans i si aquests s’avinguessin per negar-l’hi, el gran problema polític no el tindríem els catalans, el tindria ell, i hauria d’escollir entre entendre’s amb la dreta, com a Navarra i Euskadi, o negociar de debò, bilateralment, el finançament estatutari, les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional, les lleis orgàniques que ens afecten i tot el que fes falta.
És molt probable que Zapatero no volgués negociar o que la negociació no donés cap resultat. En aquest cas, davant d’un boicot parlamentari persistent, PSOE i PP segurament acabarien per posar-se d’acord i prendrien represàlies, per exemple amb una nova llei electoral, com alguns ja han proposat, i tot seguit farien eleccions. Poc importa el mal que això ens pogués fer: hauríem obert sense violència el camí de la confrontació activa, que és l’únic que ens pot conduir a la llibertat. Catalunya, per a despertar-se, necessita fuetades. I si no es desperta aviat, ni el combregar hi serà a temps.
Font: AVUI