Una tarde parlant amb el meu nét sobre societat actual, internet i una mica de tot amb general sortiren les preguntes tòpiques. Quant tu eres petit no hi havia tele ni internet, ja hi som pensaba jo. I una vegada més començàrem a parlar de quant jo era petit.
Jo nasqué abans que la televisió, la penicilina, les vacunes contra la polio, els menjars congelats, la fotocopiadora o la píndola contraceptiva. No teníem targetes de crèdit, ni congeladors encara no havien inventat els aparells per fer l’aire condicionat ni el rentaplats. L’home no havia arribat a la lluna, només hi havia mitja dotzena de models d’avió a reacció per transportar passatgers.
La paraula “gay” era una paraula anglesa que significaba una persona que fa joia, que és alegre; no un homosexual. De lesbianes mai ho havia sentit anomenar i els nois no portàvem arracades ni ens tatuàvem el cos.
Era imposible fer cites per Messenger, no teníem temps per fer dues carreres universitaries teníem de treballar, no feìem teràpies de grup ni visitàvem al psicòleg.
Anomenàvem -fins que vàrem ser força grans- els homes senyor i les dones senyora o senyoreta (La virginitat no era un càncer, però condicionaba fins i tot el tractament social).
Les nostres vides estaban governades pels Manaments de la llei de Déu, el bon judici i el sentit comú. Ens varen ensenyar a diferenciar entre el bé i el mal, a ser responsables dels nostres actes, a ser servicials i solidaris.
No existien els menjars ràpids de Pizza Hut o de Mc Donald’s, ni els telèfons mòbils, tampoc les calculadores de butxaca o les agendes PDA i no parlem dels portàtils. El rellotge l’hi teníem de donar corda cada dia perquè no deixés de marcar l’hora.
No existía res digital, amb indicadors de números lluminosos ni cap artefacte a la llar o maquinaries i dipositius professionals res de res. Parlant de màquines no existien els caixes automàtics ni els forns de microones
Escoltàvem música de Benny Goodman, Pérez Prado, Ray Coniff o Glend Miller (per la radio).
Si algun objecte hi deia “Made in Japan” es podia considerar una porqueria una cosa de poc valor i no existien els Made in Corea, Made in Taiwán o els menjars “light”.
Vàrem ser l’ultima generació que crèiem que una senyora necessitava d’un marit per tenir fills. Després d’aquestes reflexions no m’extranya que sembla que jo sigui molt vell, que tinguem un buit generacional molt gran entre el meu nét i jo… Quants anys creus que tinc?... uffff amb respont, l’hi feia por imaginar la quantitat i l’hi ho dic sense esperar més, solament en tinc cinquanta-nou. És el temps que corra i corra molt veloç.
Jo nasqué abans que la televisió, la penicilina, les vacunes contra la polio, els menjars congelats, la fotocopiadora o la píndola contraceptiva. No teníem targetes de crèdit, ni congeladors encara no havien inventat els aparells per fer l’aire condicionat ni el rentaplats. L’home no havia arribat a la lluna, només hi havia mitja dotzena de models d’avió a reacció per transportar passatgers.
La paraula “gay” era una paraula anglesa que significaba una persona que fa joia, que és alegre; no un homosexual. De lesbianes mai ho havia sentit anomenar i els nois no portàvem arracades ni ens tatuàvem el cos.
Era imposible fer cites per Messenger, no teníem temps per fer dues carreres universitaries teníem de treballar, no feìem teràpies de grup ni visitàvem al psicòleg.
Anomenàvem -fins que vàrem ser força grans- els homes senyor i les dones senyora o senyoreta (La virginitat no era un càncer, però condicionaba fins i tot el tractament social).
Les nostres vides estaban governades pels Manaments de la llei de Déu, el bon judici i el sentit comú. Ens varen ensenyar a diferenciar entre el bé i el mal, a ser responsables dels nostres actes, a ser servicials i solidaris.
No existien els menjars ràpids de Pizza Hut o de Mc Donald’s, ni els telèfons mòbils, tampoc les calculadores de butxaca o les agendes PDA i no parlem dels portàtils. El rellotge l’hi teníem de donar corda cada dia perquè no deixés de marcar l’hora.
No existía res digital, amb indicadors de números lluminosos ni cap artefacte a la llar o maquinaries i dipositius professionals res de res. Parlant de màquines no existien els caixes automàtics ni els forns de microones
Escoltàvem música de Benny Goodman, Pérez Prado, Ray Coniff o Glend Miller (per la radio).
Si algun objecte hi deia “Made in Japan” es podia considerar una porqueria una cosa de poc valor i no existien els Made in Corea, Made in Taiwán o els menjars “light”.
Vàrem ser l’ultima generació que crèiem que una senyora necessitava d’un marit per tenir fills. Després d’aquestes reflexions no m’extranya que sembla que jo sigui molt vell, que tinguem un buit generacional molt gran entre el meu nét i jo… Quants anys creus que tinc?... uffff amb respont, l’hi feia por imaginar la quantitat i l’hi ho dic sense esperar més, solament en tinc cinquanta-nou. És el temps que corra i corra molt veloç.