El govern de l’Estat espanyol situa tota desigualtat territorial sota el concepte de solidaritat. En nom de la solidaritat interterritorial, les poblacions espoliades han de suportar (ves quina broma) més càrrega poblacional. Inversament, les beneficiàries de l’espoli han d’acollir una població immigrant menor.
Malgrat el cinisme de l’Estat, tothom sap que les despeses de les administracions públiques creixen en proporció a la població corresponent, ja que els polítics han de ser capaços de cobrir les despeses necessàries dels ciutadans en educació, sanitat, seguretat, transport, comunicació, protecció a la dependència, habitatge, etc. Si, com veiem, a Catalunya creix la població però baixen els pressupostos públics, les conseqüències en la vida de la gent són molt greus ja que, a manca de despesa social i inversió, patim situacions de desprotecció i ineficiència molt importants, com de fet es demostra al llarg dels darrers anys amb els múltiples transtorns estructurals, per exemple; els ferrocarrils.
Davant d’aquest panorama, la paraula solidaritat aquí s’hauria de substituir per injustícia, pirateig o rapinya, que és el que, objectivament, d’acord amb la realitat, s’observa entre territoris.
Tots dos paràmetres, espoli fiscal i sobrecàrrega d’immigrants informen d’un rerefons ideològic evident que s’ajusta al fet que, després de segles d’ocupació, Espanya continua tractant a Catalunya com una colònia a la que pot robar i sotmetre a desequilibris socials.
El més desmoralitzador de tota aquesta situació, més enllà dels problemes diaris que tenim les persones que vivim a Catalunya, és el fet que els habitants d’aquest país continuarem patint extorsió per part de l’Estat perquè no creim amb nosaltres mateixos i les nostres possibilitats. Aprofitan la submissió o desunió, respectivament, de les nostres consciències, el colonitzador pot continuar campant amb impunitat.
Cada dia que pasa és mes urgent insistir amb la solució definitiva pel nostre país, que no pot ser menys que l'independència.