Espanya és, cada vegada més, una via morta per a les aspiracions polítiques, socials, econòmiques i culturals dels catalans. Compadeixo els que encara esperen trobar una via d'encaix de Catalunya a Espanya amb l'esperança que pugui arribar a satisfer la dignitat nacional del nostre país, perquè cada dia hi ha proves més contundents de la inviabilitat d'aquell projecte.
A hores d'ara, no conec ningú que tingui un projecte de relació que no sigui anar aguantant. No ho dic amb menyspreu, perquè no només és una aspiració legítima, sinó que hi ha hagut raons per haver cregut que aquesta era una bona opció, la menys traumàtica o la que tenia més oportunitats d'èxit. Però històricament, els intents d'implorar als espanyols que ens en deixessin ser sense haver de renunciar a les pròpies aspiracions nacionals, és a dir, que entenguessin Espanya com una nació de nacions, o una confederació d'Estats, o un Estat plurinacional, o una federació asimètrica de nacions i regions, en definitiva, que fossin capaços d'afegir un plural al seu projecte polític per convertir Espanya en les Espanyes, han estat un fracàs rere l'altre.
Amb la recuperació de les institucions democràtiques, la Constitució de 1978 i l'Estatut de 1979, va semblar que s'obria un camí que faria possible reconciliar l'Espanya democràtica amb la plenitud de la nació catalana. Ben aviat es va veure que no era així, i que les portes que havien quedat ambiguament obertes s'anaven tancant molt ràpidament. Dilluns farà vint-i-vuit anys del 23-F. Qui digui que la Constitució deixa obertes totes les possibilitats, menteix. Precisament, l'únic que garanteix la Constitució és que pugui anar tancant segons sigui la voluntat d'un Estat consubstancialment unitarista. Pujol va sobreviure vint-i-tres anys, fent de la necessitat virtut, i sabent que si obria el meló de la reforma la reculada seria d'una gran magnitud. L'optimisme ingenu de Maragall va fer que hi deixés la pell com a president. ERC va perdre la innocència, també a la Moncloa, en quatre escenes de sofà de Zapatero a Carod. Mas arrossega el llast d'un pacte que mai no es complirà. I Montilla, en la intimitat, ja deu tenir inconfessables esgarrifances independentistes. A Espanya, sempre hi acabem fent el passerell.
Aquesta setmana, les evidències que Espanya és una via morta per als catalans s'han acumulat. La Vanguardia, diari gens sospitós de vel·leïtats independentistes, especulava sobre la possibilitat que el Tribunal Constitucional no reconegués el caràcter "nacional" que dóna l'Estatut a l'himne, la bandera i l'Onze de Setembre. D'altra banda, ens assabentàvem que les ONG estrictament catalanes no podran optar als recursos del 0,7 per cent de l'IRPF. Val a dir que moltes ONG catalanes ja s'havien desnaturalitzat en previsió d'aquesta pressió que arribava per altres canals, com ara vetar la seva presència a les associacions internacionals. Però la nova jugada és perfecta per completar un procés annexionista que avança imparable per terra, mar i aire. A l'espoli fiscal, hi podrem afegir el segrest del voluntariat autòcton, amb el profund canvi de cultura associativa que això comportarà. Per si no fos prou desgràcia, Vidal-Quadras, diputat europeu del PP, aconseguia que el Parlament de Brussel·les censurés la immersió a les escoles catalanes i reivindiqués el dret dels pares a escollir l'escolarització en espanyol. Que quedi clar que no es tracta de defensar el dret individual a rebre l'educació en la llengua familiar, perquè això significaria que es fes també en àrab, amazic o xinès, posem per cas. No: és el dret d'imposar la llengua de l'Estat en contra d'una política a favor de la igualtat d'oportunitats, de la cohesió social i de la supervivència d'una llengua que només es parla aquí. I per més escarni, això s'ha fet en un document sobre els avantatges del multilingüisme a Europa! La dignitat nacional expressada en uns símbols, el dret de la nostra societat civil a existir sense tuteles o el fet que ningú pugui posar en perill la cohesió social dels catalans amb el pretext de la llengua de l'Estat, Espanya no tan sols no ens ho garanteix, sinó que és la causa directa del menyspreu i de l'abús. Algú podria imaginar una Constitució que menystingués uns símbols nacionals que considerés propis? Algú podria entendre que un govern forcés la desnaturalització de la seva societat civil si no és perquè no la considerava pròpia? Algú s'imagina Brussel·les discutint a França la llengua obligatòria de les seves escoles? Què fa la diferència? La resposta és elemental: tenir una Constitució pròpia, que les fronteres de l'Estat es corresponguin amb les de la societat civil i no al revés i que cap llengua no s'utilitzi per dividir el país o anorrear la pròpia cultura.
Si no fos per l'espanyolització mental que naturalitza -i fa invisible- un sistema de dominació injust i indigne, les provocacions permanents de l'Espanya unionista haurien desvetllat, totes soles, la consciència adormida de molts catalans. Si no fos per la xarxa d'interessos que ofereix oportunitats als qui renuncien a la seva condició nacional, la causa espanyola tindria els dies comptats. Si no fos per sentimentalitats difícils de racionalitzar, a hores d'ara serien una gran majoria els qui s'haurien adonat que Espanya és una via morta de la qual cal sortir, perquè no ens porta enlloc.
A hores d'ara, no conec ningú que tingui un projecte de relació que no sigui anar aguantant. No ho dic amb menyspreu, perquè no només és una aspiració legítima, sinó que hi ha hagut raons per haver cregut que aquesta era una bona opció, la menys traumàtica o la que tenia més oportunitats d'èxit. Però històricament, els intents d'implorar als espanyols que ens en deixessin ser sense haver de renunciar a les pròpies aspiracions nacionals, és a dir, que entenguessin Espanya com una nació de nacions, o una confederació d'Estats, o un Estat plurinacional, o una federació asimètrica de nacions i regions, en definitiva, que fossin capaços d'afegir un plural al seu projecte polític per convertir Espanya en les Espanyes, han estat un fracàs rere l'altre.
Amb la recuperació de les institucions democràtiques, la Constitució de 1978 i l'Estatut de 1979, va semblar que s'obria un camí que faria possible reconciliar l'Espanya democràtica amb la plenitud de la nació catalana. Ben aviat es va veure que no era així, i que les portes que havien quedat ambiguament obertes s'anaven tancant molt ràpidament. Dilluns farà vint-i-vuit anys del 23-F. Qui digui que la Constitució deixa obertes totes les possibilitats, menteix. Precisament, l'únic que garanteix la Constitució és que pugui anar tancant segons sigui la voluntat d'un Estat consubstancialment unitarista. Pujol va sobreviure vint-i-tres anys, fent de la necessitat virtut, i sabent que si obria el meló de la reforma la reculada seria d'una gran magnitud. L'optimisme ingenu de Maragall va fer que hi deixés la pell com a president. ERC va perdre la innocència, també a la Moncloa, en quatre escenes de sofà de Zapatero a Carod. Mas arrossega el llast d'un pacte que mai no es complirà. I Montilla, en la intimitat, ja deu tenir inconfessables esgarrifances independentistes. A Espanya, sempre hi acabem fent el passerell.
Aquesta setmana, les evidències que Espanya és una via morta per als catalans s'han acumulat. La Vanguardia, diari gens sospitós de vel·leïtats independentistes, especulava sobre la possibilitat que el Tribunal Constitucional no reconegués el caràcter "nacional" que dóna l'Estatut a l'himne, la bandera i l'Onze de Setembre. D'altra banda, ens assabentàvem que les ONG estrictament catalanes no podran optar als recursos del 0,7 per cent de l'IRPF. Val a dir que moltes ONG catalanes ja s'havien desnaturalitzat en previsió d'aquesta pressió que arribava per altres canals, com ara vetar la seva presència a les associacions internacionals. Però la nova jugada és perfecta per completar un procés annexionista que avança imparable per terra, mar i aire. A l'espoli fiscal, hi podrem afegir el segrest del voluntariat autòcton, amb el profund canvi de cultura associativa que això comportarà. Per si no fos prou desgràcia, Vidal-Quadras, diputat europeu del PP, aconseguia que el Parlament de Brussel·les censurés la immersió a les escoles catalanes i reivindiqués el dret dels pares a escollir l'escolarització en espanyol. Que quedi clar que no es tracta de defensar el dret individual a rebre l'educació en la llengua familiar, perquè això significaria que es fes també en àrab, amazic o xinès, posem per cas. No: és el dret d'imposar la llengua de l'Estat en contra d'una política a favor de la igualtat d'oportunitats, de la cohesió social i de la supervivència d'una llengua que només es parla aquí. I per més escarni, això s'ha fet en un document sobre els avantatges del multilingüisme a Europa! La dignitat nacional expressada en uns símbols, el dret de la nostra societat civil a existir sense tuteles o el fet que ningú pugui posar en perill la cohesió social dels catalans amb el pretext de la llengua de l'Estat, Espanya no tan sols no ens ho garanteix, sinó que és la causa directa del menyspreu i de l'abús. Algú podria imaginar una Constitució que menystingués uns símbols nacionals que considerés propis? Algú podria entendre que un govern forcés la desnaturalització de la seva societat civil si no és perquè no la considerava pròpia? Algú s'imagina Brussel·les discutint a França la llengua obligatòria de les seves escoles? Què fa la diferència? La resposta és elemental: tenir una Constitució pròpia, que les fronteres de l'Estat es corresponguin amb les de la societat civil i no al revés i que cap llengua no s'utilitzi per dividir el país o anorrear la pròpia cultura.
Si no fos per l'espanyolització mental que naturalitza -i fa invisible- un sistema de dominació injust i indigne, les provocacions permanents de l'Espanya unionista haurien desvetllat, totes soles, la consciència adormida de molts catalans. Si no fos per la xarxa d'interessos que ofereix oportunitats als qui renuncien a la seva condició nacional, la causa espanyola tindria els dies comptats. Si no fos per sentimentalitats difícils de racionalitzar, a hores d'ara serien una gran majoria els qui s'haurien adonat que Espanya és una via morta de la qual cal sortir, perquè no ens porta enlloc.
Font: AVUI Autor: Salvador Cardús i Ros