Suprimida l’any 1851, la diòcesi de Barbastre no va ser restaurada fins l’any 1952. La celebració del Concili Tarraconense de 1995 i les discussions sobre si s’havia de constituir o no una regió eclesiàstica catalana van accelerar la proclamació d’un decret pontifici de 15 de juny del mateix any que segregava 111 parròquies del bisbat de Lleida i les incorporava al de Barbastre i Montsó. Presa (segons l’opinió d’alguns sacerdots i feligresos de les parròquies afectades) per raons més polítiques que estrictament eclesiàstiques, aquesta decisió va anar seguida, al cap de tres anys justos, per un decret del nunci Lajos Kada que ordenava al bisbe de Lleida retirar 83 peces d’art sacre del Museu Diocesà de Lleida, creat l’any 1893 pel bisbe Messeguer, i traslladar-les a Barbastre.
Des d’aleshores, totes les decisions preses pels tribunals i autoritats del Vaticà han estat desfavorables per a Lleida. Dimarts, 13 de maig, es feia pública la notícia que la Rota no admetia a tràmit un recurs presentat l’any 2006 pel bisbe de Lleida.
Les obres d’art reclamades pel bisbe de Barbastre I Montsó estan protegides i tutelades com a col·lecció inscrita en el catàleg de patrimoni cultural de la Generalitat i només el Govern podria descatalogar-les perquè l’actual administrador apostòlic del bisbat de Lleida les lliurés al seu col·lega aragonès. Després de l’acord unànime del Parlament de Catalunya, pres el 19 de maig de l’any 2006, és molt difícil que això passi.
Què cal fer, doncs? Què es pot fer per no agreujar la ferida territorial que va provocar el decret pontifici de 15 de juny de 1995? ¿Hem de continuar comprometent per aquesta qüestió l’esplèndida relació que hi ha entre la Franja i Lleida? ¿No vivim plegats? ¿No som ben sovint parents? ¿No comprem i venem en els mateixos mercats? ¿No ens atenen en els mateixos hospitals?. Pretendre resoldre aquest embolic resignant-se al fet que hi hagi vencedors i vençuts és senzillament inviable. Acceptar que la solució passa per la fragmentació de la col·lecció, és una opció que atempta contra els criteris museològics del món civilitzat. Esperar que el bisbat de Barbastre i Montsó s’oblidi de l’afer és irreal. Per tant –i cal dir-ho un cop més i tantes vegades com sigui necessari–, l’única solució raonable, equilibrada i guaridora passa per impulsar acords entre Catalunya i Aragó per a la gestió conjunta de la col·lecció, amb independència de l’existència de diverses seus museístiques dins el territori històric de la diòcesi històrica de Lleida.
És possible que les diòcesis implicades, els ajuntaments, i els governs català i aragonès triguin a trobar la fòrmula de compromís, certament, però no n’hi ha cap altra de més realista i equilibrada.
blog Mediterrani continental, Miquel Pueyo