Minoria absoluta

Comença a Madrid el debat d'investidura de José Luís Rodríguez Zapatero. Tot indica que no convencerà ningú, tret dels membres del seu propi partit, i solament tindrà els seus vots -per obligaciò- i prou. Diu que sortir elegit per minoria no és dolent, sinó que és bo, perquè deixa clar que governarà amb les mans lliures. Què vol dir això? Que no les hi tenia abans, les mans lliures? És sorprenent amb quina facilitat Rodriguez Zapatero assumeix el discurs dels mandarins del nacionalisme ultra-espanyol.

Després d'haver enganyat i irritat tothom, aquest és el resultat que es podia esperar, però reconèixer-ho seria massa gros. Resulta, doncs, més senzill fer de la necessitat virtut i adaptar-hi el discurs: Que no em voten? És que no vull els seus vots! Aquesta demagògia tan concreta, l'aplicaven els grecs antics, avui té ben poc d'original.

Però, Rodríguez Zapatero s'apunta a la tesi, segons la qual un pacte és una claudicació, no un acord. I és una claudicació que et converteix en presoner, a més, dels pèrfids nacionalistes no espanyols. Veure el PSOE esgrimint aquest argument, a l'entorn de Rodriguez Zapatero, és molt gros. Sobretot perquè ens recorda, una vegada més, la baixa qualitat de la democràcia espanyola. Cap país amb una tradició democràtica consolidada no pot veure amb mals ulls un acord per a governar entre forces polítiques diverses. Aquests acords, generalment, són bons perquè consoliden discursos amplis de consens que faciliten la governació i enforteixen la capacitat de diàleg intern d'un país.

Veure amb mals ulls un acord de govern amb les altres forces amb l'argument de no esdevenir-ne presoner és d'una mentalitat feixista que creu, en la virtut d'un govern fort dirigit per un salvapàtries il·luminat que no ha de discutir mai amb ningú.
Creia que aquest era el discurs d'un temps passat i superat i no és així ara l'acompanya José Bono per no perdre l'esperit caspós de sempre.