L'identitat catalana és un sentiment col·lectiu, une visió del món comuna, una llengua, una cultura, un estil de vida i uns comportaments similars presents a la població. Aqueste identitat, fruit de l'història humana a una geografia determinada, se situa per damunt dels orígens culturals, socials i religiosos dels habitants. Consequentment, la identitat és transmissible, la comparteixen les persones que s’hi reconeixen, per opció de vida o per herència ancestral. La identitat va sobrevivint gràcies a una perpètua evolució, segons els règims polítics, des de la seva aparició a inicis de l’any mil fins a l’actualitat. Així, el català de l’any 1900 no és pas el dels anys 2000.
Actualment els catalans assabentats de l’existència dels Països Catalans, seduïts pel prestigi de Barcelona, tenim el sentiment identitari afalagat i eixamplat a una esfera de més de 10 milions d’habitants, ja no pas estancat a un tros de terra de l’extrem sud d'Europa, depenent d'un estat que ens colonialitza i ens obliga.