El canvi del llatí al català va ser lent i gradual, gairebé inperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua diferent a la dels seus antesesors. És dons imposible de dir, en quin moment comença l'història de la llengua catalana; els canvis més radicals es van produïr en els segles VII i VIII; però aquest problema es troba enfosquit perquè els documents s'escrivien en un llatí artificiós, que no corresponia gens al llenguatge viu coetàni. Tantmateix els escrivents sovint es distreuen, i cauen en la llengua viva. Ja en el segle IX, i encara més en els segles X i XI, l'aparició de mots i àdhuc de frases enteres en català pur, és tant freqüent en mig dels textos en llatí que és facil adivinar que el llenguatge parlat en aquell temps era necessariament el que avui coneixem per català. En el segle XI ja comptem amb llargs passatges catalans, i des de 1150 els documents sencers escrits en la nostra llengua es fan nombrosos. Al segle XII apareix el primer text literari, les Homilíes d'Organyà; és un tros d'una colecció de sermons. Inmediatament vénen textos poètics. És segur que hi va haver obres literàries més antigues que s'han perdut.Podem distingir tres grans èpocas en la de la llengua i la literatura catalanes:el període nacional, fins a la fi del segle XV; la decadència, segles XVI, XVII i XVIII; i la renaixença, en el segon i darrer terços del segle passat i en el present. A l'Edat Mitjana, Catalunya i terres germanes formaven un país independent. El castellà (mai anomenat "espanyol" en aquell temps) sorgeix en els documents al mateix temps que la nostra llengua. El castellà no era emprat, ni tant sols conegut en el territori de llengua catalana. Aquestes terres pertanyien a l'anomenada Corona d'Aragó ( de fet s'hauria de dir Corona de Catalunya, país dominant en la Confederació i així identificat al estranger), en la qual el català era la llengua parlada del 85% de la població, i la usual a les parts més riques i actives, incloent-hi la capital, Barcelona, on els reis vivien més temps que enlloc. El rival del català en aquell temps no era el castellà, sino la llengua d'Oc.